Dades biogràfiques de Jaume Carrera i Pujal

Dades biogràfiques de Jaume Carrera i Pujal

Vaig néixer a Centelles el 12 de gener de 1895, puix allí visqueren els meus pares un any, anant-hi des de Castellterçol, lloc de llur residència, per treballar de teixidors en una fàbrica que hi instal·là un parent. I com que als quinze dies d'haver nascut ja era a Castellterçol, doncs els pares hi tornaren a viure, sempre m'he considerat fill d'aquella vila. En el temps de la meva infantesa era molt forta allí la crisi econòmica, ja que a les causes naturals d'un clima fred, de l'eixut i de l'aridesa del terreny, s'hi afegia la de la decadència de la indústria llanera, tan puixant als segles XVII i XVIII i per la manca de salts d'aigua i de carbó de pedra no s'hi pogueren instal·lar les modernes fàbriques mogudes per la força hidràulica o del vapor. Per tant, la majoria dels fadrins i noies anaven a treballar a Barcelona, d'aprenents els primers i de serventes les segones.

A mi em feia il·lusió aprendre algun ofici artesà, com per exemple pintor o manyà. Quan encara no havia complert dotze anys vaig treballar algunes setmanes d'aprenent de manyà - llauner, però eren tan escasses les possibilitats de feina que el meu pare em cercà casa per Barcelona, on en comptes d'entrar en un colmado del Passeig de Gràcia, vaig anar a un magatzem de brodats i mocadors del carrer de Petritxol, propietat de Pere Comella, on estava d'encarregat el fill de Castellterçol, anomenat Pere Bohigas. I el dia del Corpus de 1907, als dotze anys i mig, arribava a la ciutat amb el meu pare, essent la primera vegada que hi venia i que viatjava en tren i em sembla també que en diligència.

Des de ben ‘petitet' donava mostres d'interessar-me per les coses que passaven al món, però la humil condició de la meva família no em permetia disposar de cap diari o revista. Això sí, no deixava d'escoltar el que deien i per haver guardat la mare una llibreta de l'escola, quan ja era gran, vaig veure que escrivia cartes sobre la guerra russo-japonesa. A partir de 1902 els pares s'encarregaren del cafè de la societat coral La Regional, primer al local construït pel Canuto (Cebrià Calvet) amb el nom de Cafè de l'Amistat i després a l'anomenat Cafè de Dalt, doncs la societat no s'avingué amb el Canuto i el fondista Janet (Joan Rius) fent una edifici exprés al costat de casa seva. I com que érem tres germans, sense cap noia, la mare em posà per ajudant, fins que vaig començar a treballar, guanyant sis pessetes a la setmana. Si la feina hagués estat segura, molt probablement no m'hauria mogut del poble.

El tracte amb En Comella era el corrent aleshores: tres anys d'aprenent intern, mal menjat i pitjor atès, dormint damunt un taulell amb un matalàs que cada dia es posava i es treia. Tenia per company a Pius Daví, fill de Moià, que aviat fou dependent i vaig quedar-me sol en el gran magatzem, els exteriors del qual donaven als del carrer d'En Roca, amb un pati bastant gran i una xocolateria al costat, que servia per a fer-me glatir mirant les llaminadures. Els dies feiners passaven de pressa, doncs l'horari era de les vuit del matí a les vuit del vespre, amb dues hores per dinar. Però les festes eren molt llargues tancat al magatzem i sols tenia mitja hora al matí per anar a missa, estona que aprofitava per entrar per una porta i sortir per l'altre de l'església del Pi i anar-me'n a fer una volta per la Rambla.

M'agradava molt llegir i com que no disposava de cap diner, em llevava més aviat i agafava La Vanguardia del meu burgès. També els companys em deixaven els periòdics Diluvi i El Cucut, que m'empassava com a bresques. Tant és així que als catorze anys ja era un apassionat del catalanisme. A En Daví l'engrescava fer teatre i tot era recitar versos del Cyrano i altres obres. A mi em dominaven la política i el teatre, però no com actor, si no autor. I als vespres escrivia drames, molts. Un episodi que sempre he tingut a la memòria és que (no passaria dels quinze anys) el meu burgès, pensant tal vegada que si no podia llegir el diari em posaria a treballar abans d'hora, digué a la portera que no el deixés al buçó de la porta. I la meva reacció fou, sense dir cap paraula, anar-me'n a l'administració de El Poble Català a subscriure'm. Tampoc el burgès digué res, però jo vaig tenir el meu diari.

Acabats els tres anys d'aprenentatge, amb un sou mensual de divuit duros, me'n vaig anar a dispesa. Ja tenia la clau, però el duro em mancava molt sovint. Així i tot, les coses eren barates i podia pagar-me el menjar i el vestir, i anar al cafè o al teatre, al galliner, es compren, i alguna vegada àdhuc fent de claque. Amb En Davi era tan intima l'amistat, que ens ajudàvem mútuament a solventar les necessitats. Ell ja actuava com aficionat, al local de l'Esquerra de l'Eixample del carrer d'Aribau o al teatre Olimpo. Al primer local hi vaig estrenar jo, als disset anys, una peça en un acte, que no representà En Daví perquè el director del quadre escènic, per petites enveges, volgué fer-la ell. A mi em va semblar que ho feren molt malament, però el públic demanà que sortís i m'aplaudí. Ja era col·laborador de la revista Teatre Català, publicant-hi petites ressenyes de funcions d'aficionats.

Cal dir que, tan bon punt acabat l'aprenentatge em vaig preocupar d'ampliar els meus coneixements, doncs sols havia anat a l'escola del poble, amb força profit. Entrant de soci al Centre de Dependents de la Rambla de Santa Mònica (o potser encara era al carrer Comtal), als vespres anava a classe de gramàtica catalana (primer premi), de geografia, de francès i algunes altres. Aquesta petita formació m'era indispensable i el demés havia de fer-ho la meva voluntat i, sobretot, la meva intel·ligència, si en tenia. Em pesava la meva tasca vulgar de dependent de comerç, sense cap estímul per part de l'arno i amb la inquina de l'encarregat, que procurava posar-me en mala situació respecte al primer per efecte del meu caràcter independent, difícil de doblegar i rebel a la injustícia. En Davi ja no era a la casa i no trigaria a debutar com a professional al teatre Novetats, amb En Borràs i la Vila, la que seria la seva esposa. ¡Quines vetlles més agradables passava jo als seus camerinos!. El cap estava carregat d'il·lusions, però més pensava en la política que en el teatre. Ja gairebé no escrivia cap drama.

Un dia del mes d'agost del 1914 vaig llegir a El Poble Català un anunci demanant un corrector. Encara no havia complert els vint anys i amb tota audàcia em vaig presentar a la redacció a oferir els meus serveis. Suposo que serien pocs els aspirants, doncs m'acceptaren i vaig deixar el magatzem del carrer de Petritxol. Càrrec difícil per a mi i per als joves en general, puix requereix experiència. Qualsevol entén la lletra dels escriptors, dels periodistes sobretot, que sempre actuen de pressa. El més repatani per les errades que deixava passar era En Marius Aguilar. Els demés, Claudi Ametlla (director), Antoni Rovira i Virgili, Andreu Nin, Pere Bohigas Tarragó, Pere Casals, Artur Serrano i Victori i altres, es mostraven més comprensius i amistosos. A l'últim el primer sortí amb la seva vaig quedar cessant com a corrector, però sense deixar la redacció, doncs alguns petits reportatges fets, no desagradaren. De totes maneres el càrrec no passava demeritori, sense sou, però el meu pare, home decidit i bo, no em deixà abandonat en aquells moments de prova per a la meva futura orientació.

El diari, igual que el partit, estava en decadència, que s'accentuà quan En Pere Coromines feu el pacte electoral amb En Lerroux per a les eleccions municipals de 1915. La redacció es rebel·là i obtinguda la conformitat del qui aleshores finançava el periòdic (no recordo el nom), En Rovira i Virgili redactà l'article amb el qual es declarava independent del partit. Entre els candidats que anaven de bracet amb els radicals hi havia En Ribera i Rovira, En Vila i Mariages i En Pere Balaña. La nit de la dissidència érem a la redacció En Serrano i jo, i el primer, al presentar-se En Vila i alguns altres, va cometre la indiscreció d'explicar-li el cas. No cal dir que l'astorament fou gros i tot seguit cop de telèfon a En Corominas i aquest a l'amo, que accedí finalment a les supliques del primer de retirar l'article. D'aquesta manera es frustrà el propòsit d'independitzar el diari de la tutel·la política de l'Esquerra Catalana, que de reeixir tal vegada l'hauria salvat del naufragi.

Calgué improvisar una nova redacció, entrà de director En Ribera i Rovira, i l'Esteve Bach de redactor cap. Jo, de primer antuvi, vaig anar al pis de l'Avinguda Portal de l'Àngel on la ex redacció de El Poble Català decidí publicar el periòdic La Bandera. Una nit vaig trobar a En Bach a la Rambla i em demanà que fos redactor del diari, no acceptant-ho sense abans, amb una bona fe enorme, consultar el cas a En Casals, el qual m'aconsellà que no ho refusés. I així comença per a mi un període de prop de tres anys que decidí la meva definitiva formació periodística. En cap més diari hauria pogut fer un aprenentatge tan profitós, puix vaig tenir a la meva ma totes les oportunitats. Allí hi mancava administrador, escassejaven els redactors, i més que tot, els diners. I em vaig convertir En el puntal d'aquella nau que feia aigua per tots indrets. ¡Quantes coses podria explicar!. Però em limitaré a dir que moltes vegades per tal que el diari sortís, havia d'anar a trobar algun pagano del partit per tal que em donés els diners per a comprar una bobina de paper a la impremta de El Progreso, llogant un home que la portés amb un carretó. I jo escrivia editorials que En Bofill i Mates contestava des de La Veu, pensant-se que en elles hi havia la mà d'algun prohom de l'Esquerra, i a la impremta no em tocava altre remei que fer de regent perquè el qui cobrava com a tal no rutllava.

A desgrat que degut a la meva diligència es cobraven subscripcions endarrerides de molt temps i recollia diners dels protectors, arribava al cap del mes i jo no cobrava el sou. ¿Com podia fer-ho?. Senzillament, perquè, a més de periodista, tenia la representació d'un fabricant de teixits de Castellterçol i les comissions em permetien viure de manera ben acceptable. Sense portar a dins la fal·lera política i periodística, m'hauria dedicat de ple a una activitat mercantil que em proporcionava guanys i em deixava molta llibertat. El Poble Català s'anava esllanguint i la meva bona fe també, doncs mentre un assalariat d'En Balañà. (aleshores aquest era el finançador del diari) treia una bon profit del seu càrrec de confiança, a mi no em pagava el sou. I a l'estiu de 1917, quan ja em devien seixanta duros, vaig decidir deixar el diari i anar-me'n a casa meva, a Castellterçol.

L'any anterior hi passà una temporada Enric Prat de la Riba, President de la Mancomunitat de Catalunya. Havia nascut al poble i des de jove no hi tornà més, absorbit per les tasques polítiques, periodístiques i de lletrat. Arranjada la casa pairal, davant d'ella hi tenia un hort, com totes les cases del carrer, i allí passava estones ben agradoses. Es recordava del temps de la infantesa, aturant a homes que de petits foren companys d'escola i parlant amb ells amb tota senzillesa. Un dia el dedicà a visitar els tres cafès i sales d'esbargiment, i no cal dir que els meus pares, els cafeters del Cafè de Dalt, l'atengueren com calia. No eren pas desconeguts En Prat i el meu pare, no sols de petits, sinó de grans, doncs el meu pare, que si bé en la primera joventut fou d'idees liberals i republicanes, requerit per Antoni d'Oller (cosí d'En Prat, propietari i bon company de caceres) es convertí un dels bons puntals electorals de la Lliga Regionalista.

Agreujat en la malaltia que l'anava atuint, En Prat, durant l'estiu de 1917, després d'una estada a Sitges, pujà a Castellterçol, a primers d'agost. Jo era present a la seva arribada i des de l'automòbil, acompanyat pel braç, del seu cosí i algun altre, després de mirar amb una mena de recança el rebedor dels baixos de la casa, anà pujant penosament l'escala i arribat a l'alcova, se'l despullà i se'l ficà al llit, del qual ja no se'n va moure. Sens dubte era jo dels qui més sentia l'angoixa de la imminència d'un fatal desenllaç d'En Prat, no ja per afinitat catalanista, sinó també per tracte personal. Tenia jo al meu càrrec, quan era a El Poble Català la informació del Palau de la Diputació i si amb tots els periodistes En Prat es mostrava molt afable, comprensiu i tolerant, respecte a mi hi havia la circumstància d'ésser del mateix poble i de comptar amb la bona amistat de la família Oller, que era parent d'ell.

Quan els metges es donaren per vençuts en la lluita contra el mal i la ciència, un dia vingué a Castellterçol En Josep Morató, el director de La Veu de Catalunya, ben conegut meu per les mútues aficions teatrals i companys de crítica. I a prec d'ell em vaig encarregar d'escriure diàriament unes notes sobre l'estat de l'il·lustre malalt i de les visites que rebia. No trigà a produir-se el temut desenllaç i vaig formar part de la comitiva que acompanyà el cadàver a Barcelona per ésser enterrat al cementiri Nou. Després vaig tornar-me'n a Castellterçol, i sols per no deixar el costum, vaig tenir cura de la festa Major, que aquell any no assoli la brillantor de sempre. El poble i els forasters sentirem com a pròpia la desgracia.

Per l'octubre era a Barcelona i una nit vaig trobar al teatre a En Morató, qui em digué que a La Veu s'havien de cobrir dues places de redactor i veuria amb gust que hi aspirés, perquè portava un bon entrenament. Des del punt de mira econòmic em convenia més continuar d'agent comercial, però la fal·lera periodística i política em dominava i vaig decidir fer les oposicions, consistents en redactar un article de tema polític i escriure un reportatge d'actualitat. I una de les places fou per a mi. Les seccions que m'encarregaren eren un os entre totes: la de l'Audiència i la del port. Aquella no m'interessava gens, però si la segona, a desgrat de la molèstia que representava, així a l'estiu com a l'hivern, fer cada dia la passejada fins a l'Estació Marítima, on recollia les dades del moviment de vaixells, etc. El tracte amb els pràctics i capitans i pilots aviat em donà coneixement de les qüestions del port, que de segles ha tingut sempre els seu ganxets, que deien els comentaristes del finals del segle XVII.

L'ardidesa pròpia de la joventut i el fet de no tenir cap lligam amb els interessos creats, em portà a tractar dels problemes del port amb tota llibertat; i tanta era la meva afició que s'anava esvaint la del teatre, si bé he de consignar que un dels meus primers treballs literaris és un estudi sobre Josep Yxart com a crític teatral, que fou inclòs en un volum de conferències publicat per l'Associació de Periodistes. Encara havia de fer el servei militar, era soldat de quota i m'haurien tocat deu mesos de servei en tres vegades a no ésser que aquell any En Dato, malgrat la guerra europea, feu una quinta molt curta, de 40.000 homes, i de numero baix com em tocava, vaig passar a excedent de cupus. Els cent duros pagats haurien resultat perduts, però serviren per a que abonant-ne altres cent, el meu germà petit sols pagués la meitat, per ésser el tercer fill que entrava en quinta. El servei sols durà quaranta dies i el vaig fer a la caserna de les Drassanes, al regiment d'artilleria lleugera, des de primer de desembre de 1917 a començaments de gener de 1918.

Les veritats couen i així succeïa a alguns pràctics del port, que es molestaven pel que jo escrivia al diari. I tant vaig punxar que un dia el director va rebre una carta del pràctic Mateu Bruguera en què, com argument de pes per a negar la meva competència en matèria de coses de mar, preguntava què podia saber un pagès de muntanya. Si, és evident que ben poc pot saber un pagès de coses de mar si realment no és altra cosa que pagès. Però si el porteu a Barcelona i cada dia veu al port i el mar i parla amb capitans, enginyers i armadors, un pagès pot entendre en coses de mar. No sabia En Bruguera que jo tenia per principal mentor al capità Emili Solà, professor de l'Escola de Nàutica, el qual, com que estava a l'oposició, li interessava fer la llesca als pràctics, que defensaven llurs interessos, però que no era segur que fossin els de la ciutat i del comerç en general. I com que a mi sols m'interessava quedar bé davant del diari i del públic, escoltava més a En Solà que a En Bruguera, el qual, abans de tenir l'empleu oficial, era íntim amic d'En Marlès, i tots dos estaven també aleshores a l'oposició.

En fi, explico aquest fet com punt de partida de la transformació que s'anava operant en les meves predileccions, puix sense deixar la política, em sentia atret pels problemes econòmics, amb preferència els marítims, sense que passes molt de temps a aparèixer el meu nom en articles i informacions. I vingué la col·laboració a la revista Economia i Finances i la constant relació amb els naviliers en llur local social del carrer Ample o bé llurs oficines. I al convocar-se a Madrid una reunió per tractar del repartiment de nòlits que compensessin els viatges que es feien per compte del govern, vaig anar per primera vegada a la capital del Regne.

La meva activitat era molta, incansable, posant-me tot sovint en contacte amb els secretaris i presidents del Foment del Treball Nacional i de les Cambres de Comerç i d'Indústria, i també amb personalitats polítiques i econòmiques, a fi de portar al diari els batecs de l'actualitat. L'any 1919 la meva ardidesa em portà a fundar dos periòdics: El Castell, molt `modestet', com pertocava a la meva posició, com a portaveu del districte de Castellterçol per a diputat a Corts. Durà cosa d'un any. L'altre era la revista Catalunya Marítima, amb l'ajut d'En Josep Pugès, gerent de l'Editorial Catalana, empresa fundada pels capitostos de la Lliga Regionalista, no sols per a finançar La Veu, sinó també per a publicar revistes i llibres. De totes maneres Catalunya Marítima era cosa meva i d'En Pugès, que ens repartíem els guanys, no molts, però ben aprofitables. L'eufòria dels negocis marítims que portà la guerra europea no trigà a esllanguir-se i quan per la primavera del 1920 vaig emprendre un viatge per Nord d'Espanya a fi de cercar corresponsals per a la meva nova revista La Marina Mercante, ja vaig veure que no hi havia res a fer. Sols sortiren dos o tres números i no trigà a desaparèixer Catalunya Maritima. Encara vaig intervenir en un petit diari marítim, que m'encarregà En Claudi AmetIla, director de l'Agència Havar, semblant al que es publicava a Marsella, i lafinalitat del qual era donar a conèixer els manifestos dels vaixells arribats al port. El comerç barceloní no prestà l'ajut que s'esperava i tingué una vida ben efímera.

Quan desaparegué aquest diari i la Catalunya Marítima feia dos mesos que m'havia casat (maig de 1921) amb Casimira Majó i Cardona, a la qual coneixia des de petit, doncs li feu de dida a Castellterçol una tia meva, germana de la mare. Mantenia relació amb la família de la que seria la meva esposa (nascuda en una taverna del carrer d'Escudellers, quan aquest encara conservava una mica del prestigi tan gros del segle passat), però mai em passa pel magí que em casés amb la filla gran de la casa. El pare d'ella morí el 1917 i fou la meva tia, la qui posa fil a l'agulla del matrimoni. Podia ésser de conveniència econòmica si em quedava a viure a la botiga, però vaig preferir respirar millors aires, llogant un pis a Sarrià. I allí visquérem l'esposa i jo durant cinc anys amb els dos fills, si bé el noi encara no en tenia un, quan anàrem a viure, el 1926, a una torre del barri dels periodistes, a la Salut, precisament al carrer de Josep Yxart, a qui vaig dedicar el meu primer escrit d'algunes pretensions.

Les últimes coses destacades de la meva actuació que podríem anomenar marítima s'esdevingueren entre 1921 i 1922. Quan En Puig i Cadafalch era President de la Mancomunitat volgué fundar una Escola de Nàutica més adequada a la tècnica moderna i a les característiques de Barcelona que la de l'Estat i em vaig encarregar que l'enginyer naval Joan Soldevila i Cantó estructurés els estudis de caràcter naval i el capità Miralles els de navegació. El projecte fou entregat, però no passà endavant. Convocada la Conferència Econòmica Mundial de Gènova, En Vidal i Guardiola, per encàrrec d'En Cambó, em demanà un estudi sobre la situació a la marina mercant espanyola i el que convenia fer per a millorar·la. I vaig escriure una colla de quartilles. Ambdós treballs no em proporcionaren cap remuneració.

Conegut el meu nom per aparèixer sovint en articles de La Veu i a varies revistes, en 1926 el Secretari de la Cambra de Comerç i Navegació, En Bartomeu Amengual, demanà els meus serveis a la mateixa com a encarregat de les publicacions periòdiques, que eren a la revista mensual i la Memòria Comercial de cada any, compaginant aquesta nova tasca amb la de La Veu, segurament perquè així no m'hauria de donar un sou sencer. El qui compari el contingut del text de dites publicacions d'abans i després de la meva intervenció en les mateixes, podrà comprovar la diferència. Només faré constar que de la Memòria Comercial desaparegué l'error d'un milió de tones en el tràfec del port, degut a que la Duana donava unes dades del comerç de cabotatge molt incompletes, al punt que solament en l'entrada de carbó d'Astúries s'amagaven més de 500.000 tones anuals.

Des d'abans o després del meu ingrés a la Cambra, puix no ho recordo exactament, col·laborava a l'Enciclopèdia Espasa, escrivint biografies i articles de caire econòmic, que eren els més pagats, a 22 pessetes la pàgina impresa. Em proporcionà aquesta feina n'Andreu Bausili, quan era regidor de l'Ajuntament de Barcelona, puix a ell no lí quedava temps. La Biblioteca de la Cambra em proporcionava molta informació, tant de revistes com de llibres, i com que la necessitat de guanyar diners m'impel·lia a estudiar les qüestions econòmiques, en alguns anys aconsegui dominar força la matèria. Entre els nombrosos treballs publicats a l'Enciclopèdia Espasa hi ha la part econòmico -financera de l'article Guerra, sobre la mundial de 1914-18, i els de Moneda, Sindicalismo i Transportes, l'extensió dels quals és com la d'un llibre d'unes dues-centes pàgines de format octau.

Podria dedicar llarg espai explicant coses internes de La Veu i de la Cambra de Comerç, però em limitaré a donar una breu impressió. Els homes directors de la Lliga Regionalista, els quals no deixaren d'aprendre bé les maniobra electorals que anys abans donaven el triomf als dos partits de torn a Madrid, el conservador i el liberal, creien molt natural que un aspirant a diputat a Corts o a regidor de Barcelona fes una despesa de milers de duros per aconseguir l'acta, però no comprenien que el diari sempre perdés diners, havent-hi l'arma de la publicitat per a fer-ne. Era una equivocació bàsica, perquè a tot arreu del mon la premsa política, d'un partit determinat, assoleix menys difusió que la independent. I com que la base dels anuncis estriba en que la venda d'un diari sigui major que la dels altres, era impossible que La Veu pogués competir amb La Vanguardia. Venien unes eleccions i La Lliga aconseguia a Barcelona i la resta de Catalunya molts milers de vots. En canvi La Veu, amb les edicions de matí i vespre, no passava dels 15.000 exemplars. Per això En Josep Escofet, director de La Vanguardia, em podia molestar dient-me que a La Veu li mancaven els 30.000 subscriptors de gent de La Lliga que tenia La Vanguardia.

Diverses vegades els capitostos de la Lliga feren esforços per a millorar el contingut tipogràfic i literari de La Veu, però no tenien la importància que requeria fer un bon diari. I encara que s'haguessin planyut els diners, segurament el número de subscriptors i lectors no hauria crescut a proporció, perquè la majoria dels que es deien catalanistes llegien diaris castellans. En el fons ja ho sabien així els capitostos de la Lliga, però els mancava la resignació per a perdre cada anys una colla de milers de duros. Aquest era llur error capital, doncs el diari constituïa l'escambell per a llançar propagandes i aixecar reputacions de persones que aspiraven a fer-se populars. No obstant, quan es tractava de donar diners per al diari, ronsejaven, mentre que abocaven la bossa per a les eleccions.

Si els capitostos de la Lliga haguessin prescindit d'aquelles persones que estaven ben disposades a una despesa important per a obtenir una acta de diputat o de regidor i en canvi es negaven a subvencionar el diari, no per això haurien deixat de trobar candidats; més davant de la dificultat de compaginar ambdues coses, els capitostos de La Lliga s'ajupien en perjudici del diari, com si no fos molt més important que aquest anés bé que no pas comptés el partit amb uns quants homes susceptibles d'aconseguir amb diners unes actes de diputat o regidor. I posats en aquest fals terreny, els capitostos de La Lliga no tenien altra cosa que donar garrotades de cec i procurar la impossible nivellació de despeses i ingressos del diari, canviant tot sovint de gerents i d'administradors, puix mai mancava el qui feia moltes promeses que després no eren realitats. Heus ací la causa essencial de què La Veu no sortís mai de la mitjania i que els redactors i col·laboradors no fossin estimulats amb remuneracions raonables. I encara s'empitjorava la situació amb la injustícia o el defecte de menysvalorar els elements de la casa i enaltir els de la del competidor o adversari polític. ¡Què bons eren als ulls dels capitostos de La Lliga els redactors de La Publicitat!. I com lloaven els caps de colla de l'Acció Catalana o de l'Esquerra les qualitats dels redactors de La Veu!

Un dels molts casos d'aquests s'esdevingué amb mi. Des de finals de 1917 a començaments de 1931 les meves tasques al diari s'havien estès gairebé a totes les seccions, però no passava d'ésser un de tants. En canvi quan en 1931 entrà de director En Ramon d'Abadal i Vinyals, qui, amb En Jaume Bofill i Mates i alguns altres deixà l'Acció Catalana per a tornar a la Lliga, perdudes ja les il·lusions d'una escissió sense motius fonamentals, em cridà per a dir-me que seria secretari de redacció. No em coneixia personalment, però sense cap dubte que tenia informes de mi, donats a bon segur per En Carles Capdevila, aleshores director de La Publicitat i que durant alguns anys fou company meu a La Veu, fins que els homes de l'Acció Catalana, al produir-se l'escissió de la Lliga, se l'emportaren a aquell diari. I allí donà mostres fefaents del seu talent, mentre que a La Veu el tingueren arraconat.

Per tant, suposo que a l'amic Capdevila devia el meu ascens. De totes maneres, el concepte que tenia l'Abadal i jo d'un secretari de redacció era molt distint, Ell volia un secretari seu i jo pretenia ésser secretari del diari. Sortosament per a mi, fou tant palès el fracàs d'En Josep Mª Vilà com a redactor en cap, que em vaig creure obligat a tenir cura del diari més que de la secretaria de l'Abadal. Aquest es cercà un altre secretari, donà feina distinta a En Vilà i jo vaig quedar de redactor en cap. Respecte a les meves condicions per exercir el càrrec sols diré que l'Abadal als estius marxava a la seva casa pairal de Vic i venia una o dues vegades a la setmana, despatxant jo els assumptes del diari, i si tenia algun dubte el comentava a En Lluís Duran i Ventosa, que tenia per costum venir cada vespre.

Procedents de La Publicitat entraren a La Veu En Manuel Brunet i el caricaturista Valentí Castanys. El primer era de Vic i l'Abadal el protegia. Feia cada dia un article polític, amb tendències feixistes, que provocaven protestes d'alguns subscriptors del diari, puix era ben certa la dita de que "a la Lliga hi cap tothom". Si, el partit era una barreja d'elements catòlics, indiferents i liberals. Aquests eren els que protestaven de què es fes una política declaradament anti Front Popular. En Brunet i jo érem els dos elements de la casa que millor coincidíem en orientació política, sinó que a mi l'anti-liberalisme em venia d'anys, sobretot des de l'arribada al poder d'En Mussolini a Itàlia, com a conseqüència de les debilitats dels partits de centre dreta. A mi no m'interessava gens, ans em repugnava, el caire soldadesc del feixisme, però molt en canvi la idea corporativa que portava en el seu programa, com l'Oliveira Salazar a Portugal i alguns dels grups catòlics de França i Bèlgica. El meu criteri polític està exposat en el llibre Per un ordre polític i econòmic, publicat en 1935, que l'Institut d'Estudis Catalans em va premiar. En 1922 la Joventut de la Lliga em va publicar el fulletó La Protecció de les minories nacionals i em sembla que vaig ésser el primer a Espanya explicant a La Veu tot el que la Societat de Nacions sobre una qüestió tan interessant. Almenys a dit organisme de Ginebra fou el primer llibre que hi arribà procedent d'Espanya.

La política internacional m'atreia molt i contínuament publicava informacions al diari. Vaig traduir el Codi Social de Malines, que sortí íntegre a La Veu, en una colla de dies. Si no m'hagués casat, segurament En Joan Estelrich m'hauria fet anar a Ginebra en ocasió de les assemblees de la Societat de Nacions, però no vaig voler deixar sola l'esposa i la filla. Per altra banda, aleshores no hauria aconseguit segurament que el diari em pagués un sou com a corresponsal a l'estranger. Llevat de La Vanguardia, els altres diaris en teníem molt pocs.

Fins el juliol de 1936 vaig ésser redactor en cap de La Veu, puix si bé En Brunet, amb l'ajut de l'Abadal, aconseguí que li augmentessin el sou i li donessin el càrrec de sub director del diari, això no alterà a penes la meva feina, llevat de descarregar-me de llegir originals dels col·laboradors.

I parlem ara de la Cambra de Comerç. Quan hi vaig entrar l'Amengual tenia ja seixanta anys i sempre deia que es trobava malament, motivant que molts dies no anés a l'oficina, però fent-se portar les coses de despatx a casa seva. El seu cacicat era absolut, amb nepotisme i mallorquinisme. Per a la Junta de la corporació procurava que sortissin elegits, generalment sense lluita, homes grisos, dòcils, fàcils de dominar, aconseguint-ho gairebé sempre, llevat del cas d'En Manuel Gubern, que topà amb ell i sols fou President un parell d'anys. Al cap de pocs mesos, per culpa de les exigències injustes de l'Amengual, davant d'ell, tot parlant, el plantà En Josep Prim, redactor en cap de La Vanguardia, que estava encarregat de fer un resum de notícies econòmiques d'Espanya per a la revista. Aquesta feina s'acumulà a la meva, com també la de redactar la secció sobre l'actuació de la Cambra, de la qual en tenia cura l'Enric Febrer, Vicesecretari. Tampoc trigà gaire a venir a les meves espatlles una part de la feina d'En Josep Pomés, corrector de proves i preparador dels originals de la Memòria anyal dels treballs de la Cambra. En Pomés era periodista ja entrat en anys, jubilat de La Vanguardia, que s'anava fonent com una candela. Prou pena tenia l'home i no obstant de vegades l'Amengual es permetia fer brometes sobre el seu estat de salut.

Ben guanyats eren els vuitanta duros que em donava l'Amengual cada mes, però com que el seu despotisme no tenia límit, sempre li semblava que encara no fèiem prou els empleats. Passaren anys sense novetats remarcable, com no sigui assenyalar que la meva condició de redactor de La Veu em permetia estar al corrent de les coses polítiques i socials, que en aquells de tanta lluita, eren abundoses. I gairebé no passava dia que no em cridessin l'Amengual i En Febrer per conversar una estona, assabentar-se del què es parlava, fent-me perdre temps que després havia de recuperar apretant més amb la feina, que ningú feia per a mi. Aquesta explotació de les meves qualitats d'informador no em proporcionava cap avantatge material, ni a penes moral, doncs tant el Secretari com el Vicesecretari miraven només llurs conveniències. Si jo hagués tingut un caràcter adulador i delator de companys, potser hauria millorat un xic la meva situació econòmica, no gaire, puix els que cultivaven tal defectes en treien poc profit. Els pecats d'orgull, d'enveja i de manca d'amor al pròxim els tenien ben arrelats l'Amengual i En Febrer, sobretot el primer.

L'any 1935, al complir l'Amengual els setanta anys, la Cambra acceptà la seva proposta de quedar retirat gairebé del tot, però percebent el sou íntegre. En compensació redactaria la història de la Cambra, que no era massa llarga, doncs es fundà En 1886. L'Amengual entrà de Secretari l'any 1902 i per tant ja havien passat les noces d'argent, que es feu gratificar amb un donatiu de 100.000 pessetes.

Els successos iniciats el 18 de juliol capgiraren les coses. Una de les mostres paleses de que tot ho supeditava l'Amengual a quedar bé amb els governants, fou la de trametre un telegrama d'adhesió al Govern de Madrid, amb la signatura del President i la seva. No passava d'ésser un costum, però aquest cas els principis i àdhuc la perspicàcia s'havien de supeditar a la conveniència. Quan va veure que les coses empitjoraven, es valgué d'un empleat de la casa, que era regidor de l'Esquerra i no trigaria a ésser Alcalde de la ciutat, per a obtenir passaport i anar-se'n a Casablanca, a viure amb un fillastre en potencia, que era metge, doncs encara no l'havia casat amb la vídua Roig, a la casa de laqual feia molts anys que vivia. En Febrer, d'ideologia lliberal més pronunciada que la de l'Amengual, també es va convèncer de què els homes de l'Acció Catalana, amics seus, i àdhuc els de l'Esquerra, eren engolits pels anarquistes de la F.A.I. i els socialistes i comunistes. I després d'algunes exigències de la Generalitat i d'una detenció pels escamots de la F.A.I., que el portaren a Sarrià, aprofità l'avinentesa de marxar a l'Argentina amb uns quants editors, en una suposada missió de negocis, per a encabir-se com a secretari i fugir del perill.

Absents el Secretari i el Vicesecretari, quedà com a cap del personal En Gaietà de Martí, segon Vicesecretari, home d'una poruguesa moral superior a la física. I sense fer gairebé res, anàvem passant els dies i els mesos, amb cada bombardeig pel port que esfereïa. Fins que es decidí posar les oficines interinament al pis d'un empleat que vivia al carrer de Paris. Jo tenia la família a Castellterçol, doncs quan el creuer Canàries bombardejà la ciutat, la meva esposa, que ja patia de bronquitis asmàtica, tingué tal esglai que vaig pensar que no resistiria gaires cops com aquell. Vivíem com a refugiats a casa de la meva sogre, al carrer d'Escudellers, barri dolent per la seva proximitat al port. Allí vaig aguantar jo fins pel març de 1938, en que els intensos bombardeigs em feren decidir a no passar cap nit a Barcelona. I amb l'auto de línia, el del recader o el tren de Centelles, a la tarda marxava cap a Castellterçol. Això els dies que baixava, que eren tres.

Parlem ara altre vegada de La Veu. Abans d'esclatar la sublevació militar del 18 de juliol de 1936, venia a la redacció gairebé cada dia un comandant que ens informava dels preparatius, de manera que, llevat de saber amb exactitud el dia, teníem certesa de què el cop era imminent. El 17, que era dissabte, al anar-me'n a casa, al barri de la Salut, després de sortir del cine Fèmina, al passar amb el tramvia pel carrer Major de Gràcia, quan seria la una de la matinada, va veure com des d'un camió es repartien armes. I em vaig ficar al llit amb el pressentiment de què esclataria el moviment, de tal manera que no m'havia adormit encara quan començà el tiroteig. Alli vàrem quedar assetjats durant una setmana, amb perills constants d'ésser víctimes dels escamots que passaven armats fins a les dents. Atesa la meva significació de redactor d'un diari conservador, em sembla bon xic justificada la temença que tenia de que pogués ésser agafat. Un matí es parà un auto davant de casa i eren uns empleats de La Veu que vingueren a cercar-me, doncs el delegat de la Generalitat, al diari, En Navarro Costabella, reclamava els meus serveis.

Ja no vaig tornar a casa i com que l'esposa i els fills tenien molta més por sense jo, baixaren a casa la sogra, deixant la nostra abandonada. El meu propòsit era marxar en algun dels vaixells que vingueren d'Itàlia, però la família em persuadí que res em succeiria i per no deixar-la, vaig desistir. El treballar al diari en la nova situació era per a mi un suplici i quan els companys de la Cambra de Comerç, reunits en assemblea, no sols em perdonaren la vida, sinó que em feren la mala passada d'elegir-me del Comitè de Control, vaig simular que havia d'escollir entre un càrrec o l'altre (doncs es disposà que no se'n podia tenir més que un) per a dir a En Navarro que davant l'alternativa optava per la Cambra. Vaig preferir, per tant, perdre la meitat dels ingressos, a continuar en el diari i fer una política en pugna amb les meves conviccions.

Reprenent la relació amb referència a la Cambra de Comerç cal dir que mai potser em vaig veure tant apurat econòmicament com el mes de febrer del 1939. Després de passar els últims dies de la guerra refugiat en una masia del terme de Castellterçol perquè al poble corregué la nova de que els rojos s'emportaven els homes fins a cinquanta anys i tots varen fugir, en el meu cas seguit de la família, exposant-nos a ésser víctimes d'algun dels innombrables fugitius de l'exèrcit, en un camió vaig emprendre viatge a Barcelona, portant només de 40 a 45 pessetes d'argent, puix l'altre moneda en bitllets que tenia era roja i no hi donaven cap valor els nacionals. Al arribar a la meva casa de la Salut em sorprengué que no hi hagués ningú, puix primer la vaig llogar (sense cobrar, però) a un mestre que, segons digueren els veïns, la convertí en una escola i ell s'afilià als de la F.A.I., i després de la vinguda de les tropes del govern Negrin a Barcelona s'hi posaren un parell de policies, un dels quals em visità una vegada; i com que l'altre s'emportà les claus, per a recuperar-les vaig haver d'anar al Poble Sec. El resultat de la guerra, pel que afecta al meu domicili, fou la desaparició de diversos mobles i de la majoria dels llibres, tots els millors, com es comprèn, sense recuperar res.

Anava a menjar a casa d'uns bons veïns, procurant correspondre amb dinades, a manca de diners, i un dia, a l'estació de Metro de Lesseps vaig trobar un conegut que molt amic d'un oncle de la meva esposa i padrí del meu fill, i preguntant-me com m'anaven les coses li vaig explicar que a la Cambra no ens pagaven el sou perquè encara no s'havia reunit la Comissió Administradora que actuava a la zona nacional. I el Secretari Martí tenia un pànic tal que semblava que a tots ens havien de deixar cessants. La temença no estava justificada, puix una de les vegades que vingué a la Cambra el Secretari de la d'Indústria, Antonio Tiffon, que interinament en feia també de la de Comerç, demanà. per mi, doncs em coneixia prou bé, i m'encarregà que li fes un report de la premsa, després de saludar-me ben afectuosament.

L'endemà mateix de la conversa tinguda amb l'amic de l'oncle de la meva esposa, vingué aquell, no l'oncle, a la Cambra i em preguntà si necessitava diners. Essent sincer no podia dir-li que no i al dir-me quina quantitat em convenia, li vaig respondre que amb 500 pessetes sortiria del pas. I me les donà a l'acte, sense cap rebut. Passats uns quinze dies em feu una segona visita i em deixà 500 pessetes més. Aquell senyor que em feu un favor tan gran, digne de la major lloança i reconeixença, era En Gabriel Mesquida, mallorquí, que havia tingut una confiteria al carrer de Petritxol i el coneixia de vista quan jo vivia en aquell carrer. Després no li anaren bé els negocis, igual que a l'oncle de la meva esposa, i feia de corredor de la casa Letona. Sortosament abans d'un any vaig poder tornar-li les mil pessetes i sempre que ens veiem pel carrer teníem converses molt cordials. Prou podia veure ell que el meu agraïment persistiria fins a la mort.

El comportament dels capitostos de La Lliga amb la majoria dels que formàvem part de la redacció de La Veu fou lamentable. Si durant la guerra, malgrat les privacions que passàvem els de la zona roja, mai no rebérem ni un record amistós, després d'acabada sols es preocuparen de vendre el material de la impremta, pagar els deutes i dissoldre l’Editorial Catalana, societat anònima, propietària del diari. Als empleats ni es prengueren la molèstia de dir-nos que plegaven el negoci, ni de donar-nos cap indemnització de comiat. Podia reclamar, certament, a la Magistratura del Treball, però no vaig fer res, ni demanar res. La solució econòmica hauria estat que a la Cambra de Comerç, com era lògic, després de portar tretze anys de servei, em consideressin un empleat de jornada de treball completa, doncs la desaparició de La Veu deixava inoperant el que jo compaginés les dues activitats. Per mitjà oficiós vaig oferir a l'Amengual quedar-me al servei exclusiu de la Cambra de Comerç tot el dia, si em donaven 750 pessetes al més i també, oficiosament vaig saber que digué, que "En Carrera ja s'espavilarà com a periodista i trobarà feina". L'hauria trobada segurament, puix un ex-company s'oferí a presentar-me a El Correo Catalán, on hi havia una vacant. Però així com el 1936 vaig creure que havia de deixar La Veu, en 1939 em semblà improcedent exercir de periodista.

La única cosa que vaig fer, per a no perdre els drets que em poguessin correspondre, fou presentar instància de depuració a l'Oficina de Premsa, resolta favorablement gràcies a l'aval dels bons amics Joan Burgada, director del Diario de Barcelona, i Ramon Garriga, sense que jo el demanés. Així el meu nom fou inscrit al Registre de periodistes de la Direcció General de Premsa i em donaren una carnet provisional, que aviat no em servi de res, per no reconèixer a la revista de la Cambra de Comerç com a premsa periòdica, sinó tècnica; i ni tan sols vaig poder ingressar com a soci de l'Associació de la Premsa, única entitat que continuà actuant i a la qual no vaig pertànyer mai per qüestions polítiques, les quals motivaren abans la creació de l'Associació Catalana de la Premsa, de la qual n'era soci fundador. I també pertanyia al Centre de Reporters i a l'Associació de Periodistes. Si els directius d'aquesta s'haguessin avingut, com calia, a la proposta de l'Associació de la Premsa de fer una selecció dels associats que tenia aquella, la majoria dels qual mai no foren periodistes, i de lliurar els diners que hi havia a la Caixa d'Estalvis, no hauria quedat exclòs de l'Associació de la Premsa. Anys després els directius de l'Associació de Periodistes decidiren liquidar l'entitat i per una gazetilla convidaren a una reunió en la qual s'acordà dissoldre-la. I a cada soci que ho demanà li donaren mil pessetes. Tot això m'ho explicà molt temps després un directiu de l'Associació de Premsa i, com és natural, no avisant-me no vaig cobrar.

Fallit l'intent de convertir-me en funcionari normal de la Cambra de Comerç, per la gasiveria de l'Amengual, com si els diners de la corporació fossin seus, em vaig decidir a convertir-me en negociant, matriculant-me a Castellterçol, amb el propòsit també d'ajudar als meus pares, víctimes de la injustícia, doncs, casant-se l'amo del local del Cafè l'Amistat, que tornaren a regentar, en que durant la guerra s'hi donà acollida als homes del Front Popular, com si fos possible negar-s'hi quan s'incautaven de les cases que volien, els comminà a deixar-lo tot seguit, donant-los una indemnització ridícula pels mobles que eren d'ells. No tingueren altre remei que ajupir-se a les exigències en aquells moments, sobretot per evitar que el meu germà petit fos perseguit perquè havia estat regidor de l'Esquerra, sense tenir en compte que salvà la vida a algun gros propietari i evità que els escamots de la F.A.I., que pujaven a incendiar esglésies, cremessin també la casa rectoral, dient-los que serviria d'escola. I el meu pare, tan addicte als homes de la Lliga, queda pobre i sense ajuda de ningú.

Tenia jo la ferma voluntat de no viure més a la torre del barri de la Salut, del qual tan mals records em quedaven de la guerra, i vaig projectar el traspàs de la casa a un altre. I quan el vaig trobar, en condicions poc raonables, tot foren entrebancs i pèrdua de temps per no saber els advocats el terreny que trepitjaven. Si el traspàs s'hagués fet tot seguit, com era possible, hauria disposat de 15.000 pessetes, quantitat modesta però que aleshores, atesa la manca de diners, permetia emprendre operacions. Àdhuc podia comprar una finca del Penedès que després m'hauria proporcionat ingressos considerables. El cas és que el negoci de vendre llenya i comprar patates no podia anar bé per no disposar d'un camió propi, ja que el transport menjava la major part del benefici. I quan a la fi es feu el traspàs de la casa i vaig llogar un pis a la casa antiga del Foment del Treball Nacional, de l'Avinguda Portal de l’Àngel, ja la filla em donava pressa per preparar-se el matrimoni amb un industrial de Castellterçol. Era una altre conseqüència de la guerra, que em deixà sense diners.

Sortosament tot seguit d'acabada la guerra em vaig dedicar a redactar un llibre que contingués una part del text del de 1935 i altres coses noves. I en 1940 sortia La Evolución de las ideas y las luchas sociales, per a l'edició del qual En Bosch em donà 2.500 pessetes. I l'any següent aparegué el de circumstàncies, titulat La hegemonia de Europa, que no tingué l'acollida que em pensava. Però la idea que m'absorbia i ja començava a realitzar era la de fer la història econòmica de l'Edat Moderna, amb mires principals a la de Catalunya. L'afició a tal matèries em venia d'anys, però em mancava temps per a dedicar-m'hi. Abans vaig creure pertinent consultar-ho a En Ferran Valls i Taberner, l'únic del prohoms de la Lliga que em donà proves do conservar-me la mateixa amistat d'abans de la guerra. Sentia recels de que la meva manca de formació universitària fos un destorb per als meus propòsits, però me'ls esvaí dient-me que em preocupés de fer-ho bé, doncs el demés no tenia importància. I m'oferí el seu ajut moral per quan arribés el moment de publicar l'obra. No dubto que l'hauria obtingut i que hauria estat de molta eficàcia, més per dissort no pogué ésser perquè una sobtada malaltia el portà al sepulcre.

Treballant de manera esgotadora, doncs m'empenyien les necessitats econòmiques, em vaig passar varis anys mirant la documentació de l'Arxiu de la Ciutat i de l'Ajuntament, el de l'Audiència a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i el de la Junta de Comerç a la Biblioteca Central, en la qual la consulta s'estengué a centenars de fulletons, llibres i manuscrits, com també a l'Arxiu de la Ciutat. I em vaig valdre del servei de préstec de la Biblioteca Nacional per a consultar molts manuscrits i llibres, àdhuc pagant assegurança pel cas d'extraviar-se. Després el préstec es limità a obres impreses i des del segle XIX. També em fou molt útil el servei de préstec de la Biblioteca Central, si més deixant-me, per concessió especial, llibres dels segles XVII i XVIII, puix em permetia llegir-los a casa. El meu horari de treball era: tot el matí als arxius i biblioteques; a la tarda a la Cambra de Comerç; i al vespre, moltes vegades ja abans de sopar, a casa, fins a la matinada.

Abans d'emprendre tant amplissima investigació gaudia d'una vista esplèndida. El meu temperament vigorós, enèrgic, nerviós, m'ocasionà ja durant la guerra civil, un insomni bon xic acusat, que no vencia a desgrat que la majoria dels dies els passava fent de pagès, doncs d'altre manera haurien estat molt majors les dificultats de trobar aliments. I m'era un valuós ajut el lot que cada quinze dies anava a recollir a un economat del Govern, puix als empleats de la Cambra ens equiparaven a funcionaris públics. El fort exercici corporal al camp, aguantant els rigors del fred i de la calor, el no disposar de pa, farines i fècules de costum portà que el meu pes, evidentment molt excessiu en relació a l'alçada d'un metre seixanta vuit (quan em quintaren era aquesta i de pit passava de cent centímetres; el pes no excedia de 73 quilos, igual que quan comptava disset anys; des de naixença era ço que se'n diu un home çapat, com el meu pare), baixà de 94 a 88 quilos, guanyant en agilitat. Però posat novament a l'exclusiva vida sedentària, la tendència a engreixar-me tornà a venir, encara que no tant accentuada. L'esforç realitzat en quatre anys, equivalent al que amb normalitat m'hauria requerit el doble, sense deixar de tenir en compte el costum adquirit fent de periodista de prendre apunts escriure amb gran rapidesa no deixà de repercutir en les condicions de la vista,veient-me obligat a usar ulleres per a llegir la lletra horrible dels manuscrits del segle XVI m'havia fet perdre l'esplèndida visualitat.

Feia poc temps que havia començat la tasca investigadora quan un dia de l'estiu del 1940 vaig veure a Castellterçol a En Xavier Ribó, que feia de secretari d'En Cambó i acabava de tornar de Buenos Aires, doncs volia treballar pel seu compte. I em digué que En Cambó s'havia proposat que escrivís la història econòmica de Catalunya, responent-li ell que no tindria temps, però que en parlaria amb mi. Jo li vaig fer saber que ja hi treballava i ell em respongué que ho escriuria a En Cambó. Durant alguns mesos vaig tenir esperances de que rebria l'encàrrec, però resultaren fallides, doncs no va venir. Només que m'hagués proporcionat 500 pessetes al mes hauria cobert les meves necessitats, responen amb escreix de la bestreta el treball que anava preparant.

Eren tan abundosos els materials recollits, sovintejaven tan les agradables sorpreses de descobrir fets de la història de l'Edat Mitjana que capgiraven molt el concepte que d'ella deixaren escrit gairebé tots els historiadors, que vaig arribar a la convicció de la impossibilitat de encabir-ho tot en una sola obra de caràcter general espanyol. I vaig decidir fer un resum de Catalunya per a l'obra general i deixar el demés a una destinada exclusivament a Catalunya. Encara hi hagué una altre novetat: el segle XVIII, de tanta puixança en la vida barcelonesa, provocà el plantejament de nombrosos problemes dignes d'ésser recollits i així anava acumulant materials per a una tercera obra de caire barceloní.

Com que calia concretar a fi que aviat pogués lliurar originals a la impremta, precipitant les coses i aprofitant les vacances de la Cambra, vaig demanar fer-les pel maig, a fi d'anar a Madrid a consultar manuscrits i llibres de la Biblioteca Nacional, l'Acadèmia de la Història i la de Ciències Morals i Polítiques. Els quinze dies foren aprofitats tant com permetien els horaris restringits d'aquells centres. Això era l'any 1942 i el següent repetia el viatge, però per un mes i amb estades d'una setmana a Saragossa i a València. A la Biblioteca Nacional el director de manuscrits, P. Longas, estigué molt amable amb mi, mentre que un altre sacerdot ajudant només pensava plegar abans d'hora, ço que motivà la meva protesta, doncs no em trobava a Madrid com a turista o funcionari. Per cert que m'esdevingué un fet que em causà gran angoixa: mentre estava llegint un manuscrit vaig omplir l'estilogràfica d'un tinter que portava i amb tan mala fortuna que caigué el tinter i es vessà la tinta damunt del manuscrit. Per sort, dins la desgràcia, el manuscrit era copiat, no autèntic, l’estropici el vaig subsanar pagant una nova còpia. I amb el vestit tacat em dirigí a Saragossa, on, per un malentès, no vaig rebre un altre vestit demanat per telèfon des de Madrid. Quan arribà al meu poder ja era a València. A les dues ciutats els arxivers em donaren tota mena de Facilitats per a consultar documents o arxius.

Arribat per fi el moment de presentar originals vaig obtenir de l'editor Antoni Bosch, amb que m'unia ja una bona amistat, que cada mes em fes un avanç de mil pessetes, que després passà a ésser de dos mil, doncs el cost de la vida anava pujant i la crònica malaltia de la meva esposa començava de prendre viaranys alarmants. Altrament, la meva salut tampoc ja tenia la robustesa a tota prova d'abans. Al tornar del segon viatge, uns vertigens sovintejat em decidiren a anar a cal metge, i estava a 19 de pressió. Heus ací una nova contrarietat: el meu pare patia del mateix i tot sovint l'amenaçava el perill d'una feridura o una embòlia. Jo, segons dictamen mèdic, portava la mateixa tendència, però amb voluntat  i règim aviat vaig dominar el mal, si bé al cap d'un any vaig haver de reposar un mes perquè les forces físiques no estaven en relació amb el treball intensiu que realitzava . Malgrat tot, vaig poder anar publicant, primer els cinc volums de la Història de la Economia Espanyola, els quatre de la Història Política i Económica de Catalunya i els dos de La Barcelona del segle XVIII.

No escassejaren les contrarietats ni les decepcions, doncs les promeses falagueres de llibreters corredors no es complien a l'hora de la veritat. Les dues darreres obres ja sortiren tard per a poder treure profit dels anys eufòrics en que la gent enriquida ràpidament comprava llibres, no per llegir precisament, sinó com element decoratiu d'uns mobles luxosos. De totes maneres el balanç no fou dolent per a mi, puix fins a finals de 1951, precisament quan mori la meva esposa, que al cel sigui, vaig poder cobrar quantitats mensuals de l'editor Bosch, el qual, sense ésser un Mecenes, ja que em donà el 10 per 100 del valor del preu de venda dels llibres, condició corrent entre els editors, en canvi em feu un gran servei d'avançar-me diners molt abans de sortir els volums.

Mentre anava desenrotllant la tasca algunes vegades en parlava amb En Bartomeu Amengual, el qual es mantenia en una actitud més aviat recelosa. Ell podia ajudar-me i entrava dins de les missions de la Cambra de Comerç la de fomentar la cultura. Però fins la darrera hora no vaig aconseguir que concedissin per a l'obra de la Història de la Economia Espanyola 6.500 pessetes que restaven de la quantitat que deixà Comte de Lavern per premis. Respecte a la Història Política i Econòmica de Catalunya feu aprovar per les comissions i el ple de la Cambra un dictamen concedint-me una subvenció de 25.000 pessetes, però després, sense dir-me res, el canvià per una altre supeditant el donatiu de dita quantitat a que jo fes un arranjament de les Memòries de Capmany, per a publicar-les en ocasió del centenari de dit escriptor. Jo no vaig acceptar-lo per entendre que dita obra ja estava bon xic superada per noves investigacions i en tot cas calia renovar-la, tasca per a la qual no em creia preparat, doncs no posseïa coneixements de paleografia per a consultar documentació de l'Edat Mitjana.

No em resignava a perdre la subvenció que ja m'havia fet la il·lusió de cobrar i quan sortí l'obra en vaig enviar un exemplar a En Manuel Fuentes Irurozqui, aleshores alt empleat de la Direcció General de Comerç i director de la revista Información Comercial, órgan del Ministeri, en la qual havia publicat jo alguns articles sobre les fires de mostres. En la carta tramesa a En Fuentes em queixava de la manca d'ajut per a dur a terme empreses tan cansades com poc remuneradores, ja que per bé que mai no són un èxit editorial. Les Memories d'En Capmany foren editorialment un gran fracàs. ¿I per què a mi no m'havia de succeir una cosa semblant?. En Fuentes tingué la bona pensada de fer una al·lusió en la recensió de l'obra, a la conveniència de que les corporacions ajudessin a autors que, com jo, investigaven per a escriure la història econòmica d'Espanya. I fos per escrúpols de conveniència o per tal que no poguessin dir que la Cambra em deixava abandonat, En Bartomeu Amengual ressuscità el primer dictamen i vaig cobrar les 25.000 pessetes.

Respecte al llibre La Barcelona del segle XVIII he dir que si en comptes de valer 750 pessetes els dos volums s'hagués pogut comprar per cinquanta duros, de seguida quedava l'edició coberta de despeses. Moltes vegades he pensat que vaig equivocar-me unint en una sola obra tots els materials que conté, puix si els hagués dividit en diversos volums, n'hauria tret més partit. Però Deu ens guardi d'un ja està fet. Això si,vaig comprendre que el cas no es podia repetir, doncs havia anunciat a la portada una obra per l’estil referent al segle XIX.

Els anys 1950-54 els vaig dedicar a completar la recollida de materials del segle XIX, a fi de continuar l'obra de l'Edat Moderna, però ja no eren els temps propicis per a llançar d’un cop quatre o cinc volums grossos que requeria solament la part política, quedant-ne altres tants per a l'economia. Quantes vegades em preguntava, tot treballant, de què em servirien tantes coses reunides, però això si, mai no em faltava voluntat per a seguir escrivint. Aquestes feines sols es realitzen perquè per damunt de la remuneració que puguin proporcionar hi ha la vocació. Accentuada la crisi, deguda principalment a la desproporció tan gran entre el cost de la vida i els guanys, per no adaptar-se aquests l'augment dels preus experimentat, no ja des del 1936, sinó des de 1940, em vaig fer un pla de treball consistent en escriure llibres de nom massa extensió que abracessin un tema o un període determinats.

El primer fou La Lonja del Mar los cuerpos de Comercio de Barcelona i poc em pensava que m'hagués d'ocasionar el major disgust dels molts provinents de la conducta del senyor Amengual envers mi. Molt temps abans li havia dit que volia fer tal llibre i a l'indicar-li que tal vegada demanaria l'ajut de varies corporacions, em digué que el publicaria la Cambra pel seu compte. Es clar que aleshores les meves relacions amb l'Amengual encara eren relativament bones, però s'anaren posant més tirants perquè jo em revelava contra les injustícies i el sou ridícul que cobrava. En vint-i-cinc anys sempre se m'equiparà a un oficial primer administratiu, com si la meva feina no tingués un major relleu. En canvi entraven advocats sense plets i pel sol fet de tenir un títol se'ls incloïa a l'anomenada secció tècnica i percebien sous ben acceptable i gairebé dobles al meu. ¿I per quins motius jo no havia d'ésser considerat de tal secció?. Certament que no era llicenciat en dret, però se m'encarregaven informes sobre la situació econòmica que de cap manera corresponien a la secció administrativa. En 1951 1'Amengual que ja tenia 85 anys, feu com una mena de plantilla successora, afavorint descaradament a dos empleats nous amb la malèvola intenció de fer la llesca a un altre i a mi. No obstant, les diverses notes de queixes i propostes que li havia dirigit el decidiren a plantejar el meu cas a la Comissió Administrativa, la qual, en comptes de demanar que jo acudis a exposar els meus desitjos, acordà deixar a la decisió de l'Amengual el que cregués oportú. Consultant-me l'administrador li vaig dir que entre una subvenció per continuar les meves investigacions o bé un moderat augment de sou trobava preferible això darrer.

Així es féu i des de gener de 1952 vaig cobrar l'augment. ¡Quina bona pensada vaig tenir! Arribà el moment de sotmetre les proves de l'esmentat llibre a l'Amengual per si creia pertinent alguna observació. La part referent a la fundació de la Cambra i consegüent ocupació de les dependències de la Llotja la vaig lliurar de tota possible molèstia, prescindint àdhuc de consideracions ben justificades. Passaven les setmanes, el llibre estava pendent de tiratge i un dia l'administrador, com aquell qui diu en secret, però que seria una oficiositat, em digué que l'Amengual s'havia esverat llegint tel que explicava de les disputes entre la Junta de Comerç i l'Ajuntament, ¡al segle XVIII!, puix ho jutjava perillós per als "drets" de la Cambra, creada l'any 1886. Res tenia que veure aquesta en una cosa de cent cinquanta anys enrera i l'esverament de l'Amengual sols podia obeir a la inevitable decadència de la seva mentalitat als vuitanta sis anys. Hi havia un fet decisiu de la manca absoluta de fonament de les seves temences: el text que va llegir sols en una part ja figurava a l'obra en català La Barcelona del segle XVIII, apareguda anys abans. I ni ell ningú tingué res a dir contra fets històrics incontrovertibles.

Com que l'Amengual ja no parlava mai amb mi i a penes em dirigia cap de les seves acostumades notes encapçalades: "Amic Carrera”, no vaig trobar estrany que no em digués res. ¿Què havia de fer?. ¿Deixar el llibre pendent per temps indefinit?. No havia demanat jo que el pagués la Cambra, sinó que en comprés 250 exemplars per ajudar a salvar les despeses. I amb esverament de l’administrador, vaig donar ordre a la impremta de començar el tiratge, Sortí el llibre i entorn d'ell es feu per part de tots el major buid, de manera que vaig desistir de procurar que se'n venguessin a la Llotja entre els borsistes i els cerealistes. Com que el tema no era de gran públic i a més la crisi de diner creixia, pocs foren els que pagaren els 40 duros que valia el llibre, a l'extrem que en comprà més el llibreter Porter per a enviar-los a l'estranger que tots els demés de Barcelona i d'Espanya. *

El contratemps inesperat repercutí en l'editor Antoni Bosch que, sense donar-me una negativa per a noves empreses, les ajornava adduint que tenia altres coses en curs més urgents. Per la meva part el cop fou gros, però no suficient per a fer-me desistir de continuar preparant materials per a nous llibres. Gràcies a Deu a l'estiu de 1954 vaig donar per acabades les lectures per les biblioteques, podent-me dedicar més a la feina de redactor de primera intenció. Almenys així, si venia algun contratemps, els originals ja serien aprofitables. A fi de dit any tenia preparats sis llibres i ja en feia tres que no cobrava un cèntim per la incessant tasca d'investigador. Les circumstàncies, però, també eren molt distintes. El meu fill, que ja tenia el propòsit de casar-se abans de morir la seva mare, doncs necessitava una dona amb salut i força per portar la casa, ho feu als dos mesos d'esdevenir el fatal traspàs de la meva esposa. I amb els guanys d'ell com a dibuixant i el meu sou de funcionari de la Cambra de Comerç, podíem anar vivint.


Apèndix

L'excés de treball per a enllestir les dues obres meves sobre l'economia d'Espanya i de Catalunya en l'Edat Moderna, unit al meu temperament, ja hereditari, propens a la hipertensió sanguinea, determinà que en 1945-46 passés un període bon xic crític en la meva salut. Per altra banda, vaig emprendre la investigació a fons sobre Catalunya amb la promesa sincera d'En Valls Taberner de patrocinar l'obra prop de la Cambra de Comerç. Es va morir i jo vaig fer avinent al senyor Amengual el seu oferiment; i les explicacions que vaig donar-li sobre el contingut de l'obra el varen interessar i em demanà que li anés ensenyant les proves. Aviat em vaig convèncer que amb els seus miraments gramaticals, unes vegades molt justos i altres excessius, no acabaria mai, puix després d'un quants mesos encara no m'havia retornat el primer capítol.

Vaig decidir doncs seguir endavant sense portar-li les proves, i després d’altres converses, quan ja tenia l’obra avançada, feu aprovar per la Cambra un dictamen concedint-me 25.000 pessetes de subvenció. S'escaigué aleshores el centenari de Capmany i tingué la idea de publicar les seves Memòries històricas en edició abreujada, ço és, prescindint de la part documental; i sense dir-me res, presentà un altre dictamen a la Cambra, que aquesta aprovà, condicionant la subvenció a que jo m'encarregués de reformar l'obra d'En Capmany a base de notes. Ho vaig consultar als senyors Duran Sanpere i Martínez Ferrando i ambdós convingueren en que, com creia jo, no convenia reeditar l'obra d'En Capmany, sinó en tot cas fer-la nova. I com que per a la part de l'Edat Mitjana jo no estava preparat en paleografia i per altra banda tenia prou feina amb les meves investigacions, vaig dir al senyor Amengual que no podia fer el que me proposava. Portar-li la contraria i molestar-se fou un tot i la subvenció restà encallada. Per a no perdre-ho tot vaig demanar-li que apliqués la resta del Premi Comte de Lavern -unes 6.500 pessetes - a subvencionar la història d'Espanya i així va fer-ho.

Entre el canvi de dictamen de la Cambra i la concessió del Premi Comte de Lavern transcorregué algun temps, durant el qual vaig intentar poder demanar l'excedència a base d'un encàrrec oficial. Fallà la gestió prop del Sr. Gual Villalbi, el qual, tot i conèixe’m de molts anys i aparentar interès, no feu res positiu per ajudar-me. Els senyor Duran Sanpere em va atendre puix de fet no contreia cap compromís. Igual conducta seguí el senyor Martínez Ferrando respecte al Consell d'Investigacions Científiques. Vingué el nomenament de col·laborador, però, sense que constés en l'escrit resultà només honorari. I com que la situació econòmica exigia cada vegada més diners per viure, no trobant ajut positiu, vaig desistir definitivament de plantejar l'excedència.

Al sortir l'obra sobre Catalunya, a l’enviar-ne un exemplar al senyor Fuentes Iruroqui per a la ressenya de la revista "Información Comercial Española", em vaig doldre de la manca d'ajuda per a treballs de tanta envergadura i en el comentari que va escriure hi feu una discreta referència, que fou suficient per a influir en l'ànim del Sr. Amengual, el qual tornà al primer camí de la subvenció incondicional. Però ja era tard per a que pogués constar en l'edició. De totes maneres és molt possible que de no haver-se fet la de paper de fil, que jo aconsellava al senyor Bosch la deixés córrer perquè hauria calgut publicar-la abans (tots els aprenentatges es paguen cars), novament s'hauria encallat la subvenció, puix passaven els mesos després de l'acord i no se'm feia efectiva. I a ‘l'ofrenar' a la Cambra el tercer exemplar invendible, és quan vaig precipitar la solució; de manera que abans de cobrar ja vaig correspondre a l'obsequi, puix si bé oficialment no sabia res de la subvenció particularment en tenia notícia des dels primers moments.

20 de març de 1949, després de repassar les coses del calaix i esporgar una correspondència que no jutjo d’interès.


Jaume Carrera i Pujal


[Aquesta és la versió digital del text original manuscrit. S'ha respectat sense cap correcció.]*